La Generalitat de Catalunya m’ha convidat a participar com a testimoni a la sessió formativa de l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya del dissabte 16 de desembre, on se’m va demanar que expliqués la meva experiència professional del que ens estem trobant a SUD Renovables, en relació al dilema que s’ha plantejat als assembleistes sobre quin model energètic hem de fer: petit i distribuït, o de grans plantes de generació renovable? Us comparteixo la meva exposició, de poc més de cinc minuts:
Bona tarda, jo us vinc a exposar el meu testimoni com a soci cofundador de SUD Renovables. Vaig començar, però, per ser un apassionat de l’energia. De petit, devia tenir dotze o tretze anys, vaig veure lo senzill que era generar energia amb el sol. Feia petits cotxes que es movien gràcies a una petita cèl·lula fotovoltaica. Vaig experimentat com n’era de fàcil generar energia, d’una forma innòcua, silenciosa, sense fums. I des de llavors tinc molt clar que no hi ha millor manera de generar energia i que hem de deixar d’utilitzar combustibles fòssils, sense residus radioactius, i de forma local, neta i sostenible. Per què ho hauríem de complicar i fer-ho d’una altra manera: contaminant i portant combustibles fòssils de lluny, de països llunyans i poc democràtics?
Ja com a enginyer i amb una mica d’experiència en renovables vam fundar amb dos companys enginyers SUD Renovables, fa més de 18 anys. Avui som més de 130 treballadors, i ens dediquem a instal•lar panells fotovoltaics a les teulades d’indústries, edificis i cases, i darrerament també hem pogut ajudar a desenvolupar petits parcs fotovoltaics sobre terreny per a promotors, la majoria son petites empreses catalanes, alguna cooperativa i petites comercialitzadores del país. Devem ser de les empreses que més panells solars ha instal·lat a les teulades de Catalunya. Hem fet les instal·lacions més grans, segons l’Observatori d’Autoconsum, també alguna petita instal·lació sobre terreny, i hem fet la 1a instal·lació flotant, en una bassa que recull aigua de la pluja. Així que tenim una mica d’experiència en les diferents tipologies d’instal·lació que s’estan plantejant en el dilema que ens ocupa.
Què us puc explicar de la meva experiència:
Durant aquests anys hem anat vivint l’evolució de la tecnologia fotovoltaica, en l’eficiència i la baixada del preu. Avui és l’energia més barata de totes. No calen subvencions. No les volem. Ens adulteren el mercat. Parlem d’una tecnologia ja suficientment madura i competitiva.
En el nostre dia a dia tenim molt present el dilema que se us ha presentat, entre un model petit i distribuït i un de grans plantes. Val a dir que cap país del món ha escollit un dels dos models, tots estan combinant petites plantes i grans plantes. I crec, sincerament, que l’única manera de fer la transició energètica és combinant els dos models.
Ens trobem amb molts casos d’empreses i cases on els hem omplert la coberta de plaques i no arribem a cobrir el 100% del seu consum. És la prova pràctica del que els estudis ja ens diuen: que no n’hi ha prou de posar panells a les teulades, perquè no hi ha prou espai, i per què no aniríem prou ràpid per fer la transició en els terminis necessaris.
Es parla de que la transició energètica no l’han de fer els de sempre. És cert que el canvi de model energètic ens ha permetre tenir un sistema més just, més ètic i participatiu. La tecnologia permet fer petites plantes on hi pot (i hi hauria de) participar la gent, per fer que sigui un model més democràtic. Però també és cert que avui tenim el mercat que tenim, que tot i ser un model liberalitzat tenim un 85% dels contractes elèctrics a mans de les 5 grans empreses del oligopoli. No podem obviar aquest fet, per més que ens desagradi. Jo fa més de 20 anys que compro l’electricitat a una petita empresa comercialitzadora verda, ho faig des de que el sector es va liberalitzar i es va poder fer. Però hem d’entendre que la gran majoria de gent, més de 17 milions de subministraments a Espanya, segueixen amb les empreses grans de sempre, perquè així ho volen, de manera més o menys conscient, segurament.
No pot ser que critiquem aquestes grans empreses perquè contaminen molt i al mateix temps no les deixem fer plantes de generació renovable. Tenen la obligació de generar l’energia que estan venent al seus clients de forma sostenible, i hem de trobar la manera de que ho puguin fer, i com que parlem de molta energia, cal que ho puguin fer també amb plantes més grans.
Veiem sovint posicionament massa extremistes i poc realistes, on per exemple s’exageren els termes, anomenant macroparcs a parcs de només 2MW (que serien unes 3Ha). Catalunya no té grans extensions con Los Monegros, algú deia que és un país rebregat. No és possible fer els macroparcs que es fan per les espanyes, de 100 o 300MW, però sí necessitem poder fer parcs de 5MW o de 10MW, i alguns de 50MW.
Per la nostra experiència us puc assegurar que Catalunya té mecanismes de control que garanteixen que els parcs es facin sense trinxar el territori, evitant que es facin en espais naturals, o d’alt valor agrícola o patrimonial. És MOLT complicat que t’aprovin un parc, has de passar per informació pública, respondre a les al·legacions i rebre varis informes favorables: d’agricultura, urbanisme, medi ambient, ACA, cultura, etc. Ens està costant molt poder tramitar parcs petits, portem més de 3 anys en tramitació, i aquests son justament com els del model que vol el Govern, de menys de 5MW i participatius (en alguns casos parlem de cooperatives). I això és el que hem patit per les plantes petites. Imagineu-vos el que ha de costar pels grans parcs. Tenim els terminis de tramitació més llargs d’Espanya, segurament.
El dilema és el d’acceptar o no l’impacte de les instal·lacions. Fins ara hem tingut externalitzat l’impacte de la generació, amb poques però grans plantes allunyades, i combustibles que venen de molt lluny. La transició vol dir acceptar que en el nostre entorn, a les teulades, però també al paisatge, haurem de veure panells solars i aerogeneradors. No podem pretendre fer la transició energètica sense alterar mínimament el paisatge.
El dilema és també entre agricultura i energia. Ens convé poder ser el més autònoms possible en ambdues coses. Certament agricultura i energia poden competir en alguns terrenys, però convé tenir molt clar que per fer la transició energètica ens cal molt poc territori, menys del 2%, que és menys del territori agrícola que s’ha abandonat en els darrers anys. També cal tenir present que la dependència energètica de Catalunya (un 96%) és molt més gran que la dependència en aliments (entre un 55% i 60%).
Com a conclusió: crec que necessitem els dos models, el de petites instal·lacions i el de parcs més grans. Convé que la gent sigui més conscient d’aquesta necessitat, sinó no farem una transició energètica que és imprescindible per 4 motius principals: per combatre el canvi climàtic, per tenir una energia més barata (i per tant ser un país més competitius), per poder fer un canvi de model (més just i participatiu), i per tenir més autonomia energètica (i no dependre de països poc democràtics).
0 Comments