Permeteu-me que us parli d’un tema específic que no és d’autoconsum fotovoltaic, però sí té molt a veure amb l’energia, el canvi climàtic i la sostenibilitat: el transport marítim.
Si encara no ho heu fet, us recomano que mireu el documental “Freightened. El precio real del transporte marítimo” (el podreu trobar a Filmin). No és pas un documental d’ara, és del 2016, però després del que hem viscut amb la pandèmia, on sembla que ens estiguem replantejant (tant de bo) els efectes de la globalització, és avui tant o més vigent que quan el van estrenar. És d’aquells documentals que segur que no us deixen indiferents, que mentre el mires no pots evitar indignar-te i posar-te de mal humor, però alhora no pots deixar de mirar-lo, perquè t’explica un món que desconeixes i del qual n’ets totalment partícip i responsable. Hauria de ser d’obligat visionat en tots els instituts (com molts d’altres documentals). i promoure que els “You Tubers” i “influencers” en parlin, perquè el desconeixement del que s’amaga darrera del nostre consum és pràcticament absolut.
A partir d’una doble premissa: que el 90% dels productes que consumim a occident es fabriquen a l’estranger i venen en vaixell; i de la informació que s’amaga darrera una simple etiqueta d’una peça roba “Made in Bangladesh”, s’analitza amb molt de detall la indústria del transport marítim, que és perillosament opaca (sea blindness, en diuen).
Darrera el “made in Blangladesh” només hi veiem la part final de confecció d’una peça de roba. Abans hi tenim el cotó que prové dels EEUU, després s’ha teixit i tenyit a la Índia, amb botons fabricats al Vietnam amb plàstic reciclat d’Europa, que va ser processat a la Xina. En total 48.000km que ha hagut de recórrer, i tot plegat per una peça de roba que es ven pel preu d’un bitllet de metro. Em recorda aquella notícia de IB3 de fa uns dies, en que era més barat anar de Newcastle a Stansted en avió fent escala a Menorca que anant-hi en tren. No té cap sentit ambiental, i tenint en compte l’emergència climàtica amb la que ens trobem, hauríem de prendre mesures urgents, com polítiques fiscals per corregir situacions tant perjudicials (convindria aplicar un impost al CO2).
Un aspecte molt desconegut és la magnitud de l’impacte contaminant d’aquests tipus de vaixells, sovint mal mantinguts i amb el consum del combustible de més baixa qualitat: un sol d’aquests vaixells emet tant sofre com 50 milions d’automòbils. 20 vaixells d’aquests, els més grans, contaminen més que tots els cotxes del planeta, i tenim 60.000 vaixells navegant pels nostres mars! Per tant, a banda de restringir la mobilitat i limitar les emissions dels turismes, hauríem de començar pe limitar la contaminació d’aquests vaixells.
També es parla de la picaresca legal de les “banderes de conveniència”. Vaixells que són de propietaris europeus sense escrúpols i que es posen sota la bandera de països com Libèria, que els permeten tenir treballadors amb condicions que no podrien tenir amb la bandera d’un país europeu, i que en cas d’accident ambiental fa tot el rastreig del propietari final molt més opac.
Els vaixells son de grans dimensions, poden fer 300 m de llargada, i es desplacen amb grans hèlix que fan molt soroll, a unes freqüències baixíssimes, el que té un impacte acústic en el mamífers com balenes i dofins, que necessiten comunicar-se i orientar-se amb els seus sons, i el soroll dels vaixells no els hi permeten, i acaben varats i morint a les costes.
Un aspecte per a l’esperança és el desenvolupament de sistemes de veles per moure aquests vaixells, que permetrien reduir el consum de combustible en 30% o 40%, i és que l’energia eòlica, que des de sempre havia estat el motor de la navegació, va ser abandonada amb els motors primer a vapor i després a gasoil.
Esperem que els països posem remei a tots els problemes que s’exposen en el documental, perquè hi ha coses que s’haurien de fer de forma urgent. I mentrestant, nosaltres, com a consumidors, en ho pensem bé abans de comprar una peça de roba a 3 euros “made in Bangladesh”.
0 Comments