Ir a la versión en castellano
Recentment he llegit un parell de reportatges molt interessants sobre la fusió nuclear, un a The New York Times, titulat Inching Toward a Fusion Energy Future, i un altre de fa unes setmanes a El País Semanal, Instruciones para fabricar el Sol. I és que va d’això la fusió nuclear, de replicar el que fa el nostre astre aquí, a la Terra: fusionar àtoms d’hidrogen per crear heli, la reacció dels quals genera una quantitat ingent d’energia. Dit així, en una frase, pot semblar senzill, però res més lluny: és extremadament complex i de difícil abast per al nostre coneixement científic. Més avall veureu un vídeo explicatiu de l’ITER.
Tots dos reportatges donen una perspectiva idèntica de la situació: als grans projectes promoguts fa anys pels països més desenvolupats (ITER, principalment) s’estan sumant els projectes de petites start-ups promogudes per milionaris com Bill Gates, entre d’altres, que estan aportant línies de recerca més dinàmiques, cosa que es tradueix en “més xuts a porteria”, més oportunitats d’aconseguir l’objectiu últim de dominar i fer viable la fusió, però encara estem lluny d’aconseguir-ho.
Reconec que el tema m’incomoda una mica. Com a apassionat de la tècnica, la tecnologia i les fonts d’energia, no puc estar en contra de la investigació i la innovació, però pel que fa a la fusió nuclear, tinc les meves reticències. No tant per si serà possible o no, i quan això seria possible (si ho és), sinó perquè crec que la fusió nuclear és una aposta tecnològica dilatòria de la transformació energètica en què avui estem immersos; l’intent (que avui ja sembla desesperat) de països i grans empreses per mantenir l’hegemonia energètica i el poder centralitzat sobre la generació d’energia, i que aquesta segueixi gestionada per uns quants països i les grans corporacions.
Avui, que l’autoconsum fotovoltaic s’està disparant a tot el món, que l’energia fotovoltaica ja és la manera més barata de generar energia, la que creix a un ritme més alt, es hauríem qüestionar si valen la pena tots aquests esforços per desenvolupar la fusió nuclear, si no seria més pertinent destinar aquests recursos al que sabem que ja funciona, i entendre quins interessos hi ha al darrere de la fusió nuclear.
L’autoconsum és donar l’oportunitat a tothom a generar l’energia a casa, i compartir-la amb els veïns. És donar-los la canya de pescar. Amb la fusió nuclear (i la fissió nuclear, que és el que es fa a les actuals centrals), en canvi, és dir a tothom que la generació principal d’energia seguirà en mans d’uns pocs, que han de seguir comprant el peix a les grans piscifactories.
Ja sé què diran alguns, que amb l’autoconsum i les renovables en general no n’hi ha prou. Però n’hi ha. O n’hi hauria d’haver. Les reaccions de fusió nuclear que es produeixen el Sol ens arriben a la Terra en forma de radiació, i representa moltíssima energia, moltes més que necessita o necessitarà mai la humanitat. Representa més de 7.000 cops el consum mundial d’energia primària. Hauria de ser més que suficient, no? Doncs encara no ho és, perquè no ho estem fent al ritme que hauríem de fer. Cal, és clar, invertir més en infraestructures, xarxes intel·ligents, bateries i altres sistemes d’acumulació, etc. Queda molt a fer, però és un camí de certeses, perquè sabem que funciona. Només és qüestió de posar-nos-hi més.
Aleshores, si ja tenim feina per fer, per què ens posem a invertir tants diners en la fusió nuclear? Sumem-ho. Alemanya: ha llançat un pla de recerca de 1.000 M€ fins al 2028. La Xina: gasta cada any uns 1.500 M€. EUA: el seu Congrés va aprovar per a aquest any una inversió pública de 1.480M€, a més del sector privat, que sumen 7.100M€ més (Jeff Bezos, Bill Gates i empreses com Google). UK: 14.000M€ per a 5 anys. L’ITER (impulsat per 35 països), va començar amb 6.000M€ i ja van per sobre dels 20.000M€. Estem doncs en més de 50.000M€ només en propers 5 anys. I tot això per fer un camí incert, mentre estem en emergència climàtica.
Amb la fusió (i em passa el mateix que la nuclear convencional, la de fisió) em passa que la veig avui innecessària. Em pregunto, per què gastar tants diners? Per què complicar-nos tant? Quina necessitat hi ha, si ja podem aprofitar el reactor del Sol amb l’energia solar? A ningú no se li escapa que darrere de l’energia nuclear hi ha interessos ocults, que en el seu desenvolupament s’amaguen interessos militars, de controlar una tecnologia que pot decantar les balances de poder i fer guanyar guerres. Això té poca cosa a veure amb l’energia.
De la fusió també diuen que serà una energia segura, on no poden haver-hi accidents com els que hem vist a les centrals de fissió nuclear (Fukushima, Txernòbil, entre d’altres). Però si amb la fusió estem parlant de reproduir la reacció que es produeix al sol, que es requereixen més de 100 milions graus i unes condicions extraordinàries de pressió i aïllament, com garantim que això serà segur? Ah, és clar, és que ho faran només els grans centres de producció, els germans grans (o el cosí de Zumosol, si ho prefereixen). No serà tan fàcil, ni tan segur, em temo.
Els humans fa més de 70 anys que intentem generar energia a partir de la fusió nuclear, i és encara molt incert quan tindrem els primers generadors comercials operatius. Alguns parlen del 2040, o del 2050. Si arriben. En qualsevol cas, no podem esperar, per l’emergència climàtica, insisteixo.
A l’article del NYT llegim sobre la fusió nuclear: Estem més a prop que mai. Ara bé, més a prop que mai no vol pas dir a prop. La història de la fusió és un cementiri de terminis incomplerts i fites frustrades, d’esclats d’entusiasme seguits de decepcions traumàtiques.
Elon Musk és un personatge d’opinions sovint extremes i abjectes a què m’oposo totalment (no cal que ara les comenci a enumerar, ja sabeu a què em refereixo), però quan parla de temes tècnics i enginyeria, la cosa canvia. La seva ment analítica i científica, quan tracta aquests temes, em sembla brillant. En aquest vídeo li pregunten la seva opinió sobre la fusió nuclear, i resumeix exactament el meu punt de vista:
Ho intento traduir: Crec que ja tenim un reactor de fusió gegant al cel, que es diu Sol, i que surt cada dia. Converteix al voltant de quatre milions i mig de tones de massa en energia cada segon, i no requereix manteniment. És sorprenent. No cal reabastir-lo ni mantenir-lo, simplement hi és. Així que la meva recomanació per a la fusió és l’energia solar i les bateries. Podem alimentar fàcilment tota la Terra només amb energia fotovoltaica i bateries. Sé que no és fàcil, però hi ha un camí molt clar per fer-ho, i no es requereixen miracles, només feina.
No miracles, just work. Doncs això.
0 Comments