Leer en castellano
La nit de Nadal del 1968 tres astronautes donaven la volta a la Lluna per primera vegada. Els humans mai havíem arribat tan lluny. De cop els va aparèixer la Terra suspesa sobre la Lluna, una petita esfera blavosa enmig de la negra immensitat de l’espai. “Déu meu! Mireu aquesta imatge, la Terra està sortint. És preciós”, va dir l’astronauta de l’Apolo 8, William Anders, i va agafar la càmera per copsar una imatge històrica. La foto, anomenada Earthrise (Sortida de la Terra), es va convertir en un símbol del moviment ecologista. Mostrava la fragilitat del nostre planeta, la seva insignificància. I la seva bellesa. També despertava un sentiment de pertinença a l’únic lloc habitat i compartit per tots els pobles i les nacions.
Avui aquesta imatge la tenim oblidada. Sembla que la nostra mirada no va més enllà del que es veu des de la nostra finestra. No volem que res canviï, perquè ens sembla que res hauria de canviar. Però ha de canviar. No podem mantenir el nivell de vida que tenim avui. Necessitem decréixer en consum de materials i energia, essent més eficients. I l’energia ha de ser neta i renovable.
L’escriptor de ciència ficció Kim Stanley Robinson va escriure als anys noranta la Trilogia de Mart, on explicava com els humans anàvem el 2026 al planeta vermell per terraformar-lo, convertir-lo en un planeta blau, habitable. Mart té una atmosfera formada principalment de diòxid de carboni (CO2), per la qual cosa calia implementar una sèrie de mesures per reduir-ne la composició i fer-lo respirable.
Avui ens trobem amb la paradoxa que hem d’aplicar aquesta ciència-ficció al nostre planeta. Necessitem terraformar la Terra. L’activitat humana, basada en els combustibles fòssils, ens ha portat des de fa dècades a anar abocant cada cop més CO2 a l’atmosfera, la causa principal del canvi climàtic. La concentració límit de CO2 que es considera segura pel planeta és de 350 parts per milió (ppm), i ja fa anys que superem el valor de 400 ppm. Necessitem reduir ràpidament aquest valor si no volem que els efectes del canvi climàtic siguin cada cop més catastròfics, posant en risc la supervivència de la nostra espècie. Això implica, inevitablement, modificar els nostres patrons de consum i abandonar l’ús de combustibles fòssils.
“Renovables sí, però així no”, no deixa de ser una proclama del que es coneix com a efecte Nimby, sigles en anglès de “no al meu pati del darrere”. Volem energies renovables, però no les volem aquí, no les volem veure. No volem que ens plantin res davant de casa. És sovint una visió equivocada, fins i tot naïf, insolidària. És clar que hem d’intentar preservar espais naturals i d’alt valor agrari, hem de triar molt bé els llocs on s’hi instal·len. Però no podem seguir instal·lats a la “cultura del no” a tot. Necessitem realitzar instal·lacions d’energies renovables on siguin viables, i no n’hi ha prou amb posar panells fotovoltaics a les teulades, perquè l’espai disponible no és suficient, per assolir els objectius de la transició energètica. Es necessiten també parcs solars sobre terreny, parcs eòlics (també al mar) i sistemes d’emmagatzematge d’energia per garantir la continuïtat en el subministrament.
També hem de tancar les centrals nuclears, encara que alguns pregonin que són part de la solució a l’escalfament global. Certament, no emeten tant CO2 com les energies fòssils, però l’energia nuclear és una energia obsoleta, per tres raons molt evidents: perquè és una energia avui més cara que les renovables, perquè són inherentment perilloses i perquè tenen el problema dels residus radioactius, una herència enverinada que deixem les generacions futures.
No tenim planeta B. Mart no ho pot ser, més que per a una petita colònia d’humans i d’aquí moltes dècades. Necessitem actuar aquí i ara. Recuperar la mirada de la Terra, veure l’alba, com van fer aquells astronautes de l’Apolo 8. Ser conscients que vivim en un planeta únic i extraordinari, però fràgil, que per culpa de la nostra activitat hem convertit en un lloc cada cop menys habitable. Deixem de ser aquesta granota que està en una olla amb aigua que es va escalfant, aquesta granota que queda paralitzada fins que l’aigua comença a bullir i ja és massa tard.
0 Comments