Breu història de l’autoconsum fotovoltaic: encerts, errors i reptes pendents

Leer la versión en castellano

Anuncis de famosos a la ràdio i la TV en prime time, comercialitzadores que ho ofereixen als seus clients, número d’instal·lacions que doblen les de l’any anterior: l’autoconsum fotovoltaic està de moda. I sembla que sigui molt recent, motivat per les subvencions i els preus elevats de la llum que hem patit darrerament, però ja fa més de deu anys que estem fent aquestes instal·lacions. Repassem les fites més importants de la seva breu història, i els reptes pendents:

Quan comença l’autoconsum? Podríem dir que l’autoconsum connectat a xarxa comença a Espanya el gener de 2012, amb la fi de les primes a les renovables. El Govern de Mariano Rajoy va suspendre el sistema de retribució per fer front (deien) al dèficit públic (la taxa d’atur era aquell any de les més altes de la història) i al deute del sistema elèctric:

Les renovables de llavors (molt més cares que avui) necessitaven aquella retribució per tenir una mínima rendibilitat. Els costos de les renovables ja havien anat baixant (la fotovoltaica principalment), i en paral·lel ho feia també la seva retribució. Tot i que aquella suspensió va ser un cop molt dur pel sector, no deixava d’anticipar el que havia de passar irremeiablement, i el que en definitiva buscàvem els qui apostàvem per les renovables: que no estiguessin subvencionades, que fossin plenament competitives amb la resta de fonts de generació. L’autoconsum començava a tenir sentit econòmic, ja arribàvem al que es coneix com a Grid-parity (quan el cost de generació fotovoltaic s’iguala al de la xarxa elèctrica). 

L’error dels kits d’autoconsum. A finals de 2012 ja estàvem fent tota la difusió que podíem de l’autoconsum en jornades i a les xarxes socials. Vam crear el domini autoconsum.cat i vídeos didàctics com L’autoconsum energètic:

que acumula més de 18.000 visualitzacions en les dues versions d’idioma. Al final del vídeo, però, es veu l’aposta equivocada que vam fer pels kits d’un sol panell amb microinversor que es connectaven directament a un endoll de casa. En una altra entrada ja explicaré per què considero que és un error apostar per aquests kits. En resum: l’experiència no va ser positiva, els kits no són tan fàcils d’instal·lar i el seu desplegament descontrolat comporta evidents riscs de seguretat.

Normativa inexistent. L’autoconsum ja era econòmicament i tècnicament viable. I legalment? Doncs no hi havia cap normativa específica, vam haver d’anar a la lletra petita del reglament de baixa tensió, dins l’apartat d’instal·lacions interconnectades sense injecció a xarxa. La principal distribuïdora, com era de preveure, no ho veia bé i enviava cartes amenaçadores als clients. Va caldre una nota informativa de la Generalitat de Catalunya el maig de 2014 on deixava clar que es podien fer les instal·lacions amb dispositius d’injecció zero.

El paper d’UNEF. Sense una normativa específica i amb les distribuïdores posant-hi totes les traves, va ser clau fer-hi front comú des del sector, i la principal associació fotovoltaica, UNEF, va liderar la causa. El seu Director General, José Donoso, tenia clar que era un tema a lluitar localment, a cada comunitat autònoma, i va crear la figura de Delegat Territorial, representants de les empreses que coordinaven les accions del sector. Vaig tenir l’honor de ser el primer delegat territorial d’UNEF, sent escollit el 2015 pels companys de Catalunya, i poc després vam entrar a la Junta Directiva. Avui l’Helena Badger i el Salvador Salat segueixen fent aquesta important tasca de representació d’UNEFCAT, sovint poc agraïda, sempre voluntariosa i de dedicació intensa, però és molt gratificant veure com amb la unió de tots es poden canviar les coses i avançar. 

És legal i és viable. Primer MW. A principis de 2015, encara sense una normativa específica, seguíem predicant als quatre vents que l’autoconsum era legal i viable, econòmicament i tècnicament. Gràcies a empreses pioneres en l’autoconsum com Sanitas i  Gramona que hi van apostar, ens van permetre a SUD arribar al primer MW en autoconsum instal·lat.

Primera normativa, amb impost al sol. El 9 d’octubre de 2015 vam tenir la primera normativa específica d’autoconsum, el Real Decreto 900/2015, que es va fer tristament famós per incorporar l’impost al sol, terme que UNEF es va referir per fer arribar a l’opinió pública el que s’amagava dins del decret com a “peaje de respaldo“. Aquest impost, però, no es va arribar a cobrar mai (les domèstiques estaven exemptes, i a les industrials mai es va reclamar) però va servir per paralitzar el sector i escampar notícies falses. 

La lluita amb les elèctriques: El decret tenia altres barreres a més de la de l’impost al sol, com l’obligació de posar comptadors de mesura, el que complicava molt una instal·lació que es connectava a la xarxa interior del consumidor. Això ho van aprofitar les principals elèctriques per aplicar la seva llei, i és quan les enginyeries i instal·ladores havíem de tenir clar que el que deien les principals distribuïdores no anava a missa, que sovint feien (i encara fan) interpretacions abusives i injustes per l’usuari. Calia (cal) presentar reclamacions, i sovint la Generalitat de Catalunya, convé remarcar-ho, ens donava (i dona) la raó, com aquest primer cas del 2016.

Autoconsum compartit prohibit. La normativa, a més, prohibia fer autoconsums compartits. La Generalitat de Catalunya, però, va interposar un recurs d’inconstitucionalitat i el 2018 el Tribunal Constitucional li va donar la raó per un motiu de competència autonòmica, i a partir de llavors s’obria la porta a poder fer les instal·lacions col·lectives.

Primer compartit legalitzat. Finalment, i de la mà d’Holaluz, es va legalitzar la primera instal·lació d’autoconsum compartit a Espanya, que SUD vam fer a Rubí. Des de llavors hem realitzat molts menys autoconsums compartits del que haguéssim pogut fer, i és que, tot i ser legal, les principals distribuïdores han seguit posant molts impediments. 

Nou decret amb derogació de l’impost al sol. L’octubre de 2018 el Govern de Pedro Sánchez va aprovar el Real-Decreto Ley 15/2018, i posteriorment el Real Decreto 244/2019, que a més de derogar l’impost al sol introduïa millores importants, com la compensació simplificada dels excedents. A partir de llavors és quan comença realment a créixer l’autoconsum fotovoltaic a Espanya: ja teníem una normativa clara, sense impost al sol, amb compensació i clarificant (en teoria, no a la pràctica, com veurem) l’autoconsum col·lectiu.

El boom. Després del Covid va arribar el boom de l’autoconsum, motivat principalment per les ajudes europees Next Generation i els preus desorbitats de l’electricitat que hem patit, agreujats per la invasió russa a Ucraïna. El 2022 es van més que doblar les instal·lacions de l’any anterior (un creixement del 108%, segons dades d’UNEF). Avui sembla que el sector s’ha alentit, i és normal, no podia seguir creixent al ritme que ho va fer el darrer any. Podríem dir que hem entrat a la fase de consolidació i normalització de l’autoconsum fotovoltaic.

Repte pendent 1: Els autoconsums compartits. Després de més de quatre anys de tenir una normativa específica, seguim sense poder fer amb normalitat instal·lacions col·lectives. Les principals distribuïdores segueixen posant traves, alentint els processos d’una manera que desespera al més tenaç. I de nou la Generalitat de Catalunya vol intentar fer passar per l’adreçador Endesa. Veurem si se’n surten, perquè la solució passa definitivament per garantir l’ús públic i compartit de la xarxa de distribució, el que sembla realment molt difícil de fer amb empreses privades que demostren no tenir la voluntat de fer-ho.

Repte pendent 2: Xarxa de distribució. Convé adaptar la xarxa de distribució a les necessitats del segle XXI, que permeti fer la transició energètica. Cal que tingui la capacitat suficient, que arribi amb les condicions òptimes per connectar-hi el que les noves tecnologies exigeixen, i parlem de no només de l’autoconsum, també les aerotèrmies, les bateries i els vehicles elèctrics: que hi hagi neutre i estabilitat de la xarxa, amb rangs de tensió dins dels rangs de treball d’aquests equips, en cas contrari es desconnecten. 

Repte pendent 3: Seguretat. Ja ho he comentat en una entrada anterior, com és d’important que fem les coses bé, que utilitzem bons materials, que els instal·ladors puguin treballar amb seguretat, que el risc d’incendi estigui ben acotat i minimitzat amb les mesures de prevenció pertinents, que els tècnics validin bé les capacitats de les cobertes, etc. Parlem de milions de panells fotovoltaics instal·lats en milions de teulades. Hi ha molt en joc.

Repte pendent 4: Acumulació. Les bateries virtuals han estat útils mentre el preu de l’hora solar ha estat alt, però ja hem anat veient que quan el preu baixa deixen de ser interessants. Cal potenciar més les bateries reals, les físiques, que permeten guardar l’excedent de dia per la nit, que estabilitzen la xarxa, i que en definitiva són imprescindibles si volem anar al 100% renovables, per complementar la intermitència de l’eòlica i la solar. L’hidrogen, com a vector energètic, també ha de servir per emmagatzemar l’excedent solar i eòlic, i donar energia per usos més específics (més industrials i pesants, segurament).

Com heu vist, la història de l’autoconsum fotovoltaic és breu, però intensa. Encara queda molt camí per córrer, i molts obstacles per salvar. Segurament m’he deixat algunes fites i reptes importants, si fos així us agrairé que m’ho deixeu als comentaris. Que passeu un bon estiu!