El què i el com: He llegit varis llibres sobre el canvi climàtic, i pocs m’han impactat tant com aquest. És curiós que sigui d’un autor no expert en el tema, i que sigui un còmic i no un assaig convencional. Potser és per això que m’ha agradat tant, perquè no és un llibre més sobre el canvi climàtic fet per un especialista que sempre domina el “què” però sovint no tant el “com” per explicar un tema. Els grans autors (literaris, o d’obra gràfica, com és el cas) tenen la capacitat d’entrar a fons en un tema que d’un inici desconeixen, i a través de la seva obra ens l’expliquen amb rigor i efectivitat, anant a l’arrel i fer que arribi a commoure el lector. Ho veiem per exemple quan Ian McEwan es posa a la pell d’un neurocirurgià a la novel·la Dissabte i és capaç d’explicar-nos amb tota mena de detall com s’opera en un quiròfan, o ho veiem en qualsevol dels articles periodístics d’en David Foster Wallace, com el de Contempleu el llamàntol!. I aquí ho fa Philippe Squarzoni quan s’endinsa en el complex tema del canvi climàtic. En tots aquests casos els autors han fet una important feina prèvia d’investigació i n’han extret allò més important (el “què”) per explicar la seva història (el “com”). En aquest cas en surt un extens còmic de 484 pàgines que ha rebut premis com el de novel·la gràfica de Lyon o el de l’Acadèmia Francesa per la difusió dels valors ambientals. Vaja, que l’autor ho va reblar, fent una molt bona novel·la gràfica i alhora explicant un tema amb tantes arestes com el del canvi climàtic. I és que els francesos no només són un referent en literatura (és el país amb més premis Nobel d’aquesta categoria), també són líders en la cultura de còmics i obra gràfica.
“Cambio de clima” és un assaig gràfic i autobiogràfic, on l’autor va explicant el tema com si fos un documental. Ens mostra com fa la indagació sobre el canvi climàtic a través de la lectura d’una extensa bibliografia i de les entrevistes amb especialistes en el tema.
Contradiccions: L’autor ens mostra com a mesura que s’endinsa en el problema del canvi climàtic s’adona de que ell, i tots nosaltres, formem part del problema, i com en el seu dia a dia, amb la seva parella, afronta les contradiccions que tots hem sentit quan coneixem les causes que acceleren el canvi climàtic. I ara, què? Què haig de fer? Puc fer alguna cosa? Puc seguir fent com si res? I aquell viatge que haig de fer en avió, ara què? Hi renuncio? L’evolució del seu personatge és tot un aprenentatge, per ell i pel lector.
El plat: m’ha agradat el símil que fa del plat que avança poc a poc sobre una taula. Com el canvi climàtic, no sembla que passi res, fins que el plat arriba al final de la taula, i com no: cau i es trenca. El pitjor és que estem a les fosques, no sabem quan el plat arribarà al final de la taula i caurà, no sabem quan patirem les pitjors conseqüències. Només sabem que si el plat avança no podrà fer més que trencar-se. Hem d’aturar el plat.
Llibertat i democràcia: L’autor exposa el debat que es plantejarà per implementar les mesures inevitables per combatre el canvi climàtic, com ens afectarà el nostre dia a dia. Veient que voluntàriament les persones i les empreses no portaran a terme aquestes mesures, caldrà que els governs les forcin, i aquí és on apareix el debat de la llibertat, el que alguns conservadors anomenen la dictadura ecologista. Seria convenient que aquestes mesures es decideixen de forma democràtica, i per això cal que tothom entengui bé le seva necessitat. Oi que no tenim la llibertat de saltar-nos un semàfor en vermell? Doncs igualment hem d’entendre que no ens podrem saltar les normes que els governs ens imposin, ens ve a dir l’autor. També hi ha la lectura perversa de com els riscs podran esquivar moltes d’aquestes mesures, simplement pagant els impostos que toquin, o procurant-se refugis climàtics que la resta de la societat no es tindrà abast. Aquí també caldrà prendre mesures democràtiques.
Huracà Katrina: És especialment interessant com explica -cronològicament- el cas de l’huracà Katrina, que va colpejar la zona de Nova Orleans el 2005, perquè t’adones com en la mala gestió que en va fer el govern americà hi trobem el que podria succeir a una escala molt més gran quan el canvi climàtic s’estengui a molts més llocs i de forma més intensa. Com es van demorar en prendre mesures, com van prioritzar els barris rics i com van deixar de desatendre els pobres. Una prova pràctica de que el canvi climàtic no afecta a tothom per igual i que pot agreujar encara més les desigualtats socials.
Energia nuclear: L’autor, com no podria ser d’una altra manera al viure en el país del món amb més percentatge d’energia nuclear en el mix elèctric, hi dedica moltes pàgines, demostrant que al contrari del que els pro-nuclears volen imposar, no és aquesta una energia que pugui resoldre el canvi climàtic. Avui, amb tot el parc nuclear mundial, només s’estalvien un 3% de les emissions mundials, i si es fes l’exercici màxim de nuclearitzar l’energia, a un ritme realista (no és una energia que es pugui posar en marxa avui per demà, ni tindríem prou urani en reserves) només s’arribaria a un estalvi del 6%. Cal mirar clarament cap a una altra direcció si volem resoldre el problema, i l’autor ja apunta cap a dues direccions clarament efectives: reduir el consum i implementar massivament energies renovables.
Estalvi i renovables: l’autor exposa que la solució passa si o si per reduir el consum energètic i per les renovables. Exposa els arguments de l’associació Négawatt, des d’on es defensa que només podrem cobrir les nostres necessitats a través de decisions individuals i col·lectives que ens forcin a consumir molta menys energia: reduint el nombre de vehicles (sobretot els SUV i els que més consumeixen), fent només vols “racionals”, afegint les renovables, i moltes més mesures transversals.
Conclusió: és aquest un llibre que tracta el tema d’una manera prou profunda i rigorosa, amb arguments molt realistes, aportant les solucions que els experts van exposant, i un crit d’alerta. També és un manual molt pedagògic de les accions a fer, i una crida a l’acció efectiva, que el fa molt mereixedor del premi de difusió de valors ambientals. Chapeau Monsieur Squarzoni.
0 Comments