Visita de SUD a la seu de Huawei

Ir a la versión en castellano

La Xina ha evolucionat molt en els darrers anys. A ningú se li escapa que la que fins ara era la “fàbrica del món” de productes barats i de poca qualitat, s’està convertint en una potència econòmica que poc li queda per superar els Estats Units. Encara tenim moltes idees preconcebudes sobre la Xina, la desconeixem molt, i la opacitat del seu govern tampoc ajuda. Anar-hi, ni que sigui per uns pocs dies, ens pot donar una idea més aproximada de la seva realitat, i és el que a SUD Renovables vam poder fer a finals d’octubre passat, quan Huawei (a través del seu distribuïdor Baywa) ens va convidar a visitar la seva seu a Shenzhen i les seves fàbriques d’inversors i centres de I+D a Dongguan.

Huawei és una empresa multinacional privada xinesa de productes electrònics, amb 197.000 treballadors, un 54,8% dels quals es dediquen a R&D des dels 12 centres d’investigació que tenen arreu del món. L’empresa la va fundar el 1987 Ren Zhengfei, que és una de les persones més riques de la Xina, i una de les 100 personalitats més influents del món el 2005 segons la revista Time. Com hi pot haver en un país que en principi és comunista persones tan riques dirigint empreses multinacionals privades? La resposta a aquesta pregunta explica l’evolució que ha tingut la Xina en els darrers anys. Deng Xiaoping (president entre el 1978 i el 1997) va ser qui va introduir les reformes per la liberalització de l’economia xinesa, qui va dir que per promoure la modernització de la Xina era necessari “permetre que algunes persones es facin riques primer”, que l’enriquiment d’un petit col·lectiu de la població afavoriria, a posteriori, el benestar col·lectiu. I el fundador de Huawei és un d’aquests rics.

Anem al nostre viatge: arribem a Hong Kong, i d’aquí anem en bus fins a Shenzhen, que és una ciutat molt jove, creada els anys vuitanta com a Zona Econòmica Especial (ZEE), pensada com a hub tecnològic i incubadora de startups, per això l’anomenen la Silicon Valley xinesa. El seu creixement és espectacular, avui la prefectura ja arriba als 17,5 milions d’habitants, i s’hi han creat empreses com Huawei, BYD o DJI (drons), per posar només tres noms que ens sonin, però hi ha més de 18.000 empreses d’alt nivell i unes 50.000 tecnològiques de mida mitjana.

Passejar pels seus carrers és com visitar la ciutat del futur: tots els autobusos i taxis són elèctrics, i hi trobem molts altres vehicles elèctrics, motos elèctriques de poca potència que anaven per la vorera i inclús pels passos peatonals subterranis (veure vídeos a continuació). L’aire que es respira és molt net, i el cel d’un blau perfecte. Hi ha poc soroll, i els carrers estan molt nets. Espòiler-avís pels apocalíptics dels vehicles elèctrics: hi trobem total normalitat, res d’incendis de bateries pels carrers, ni problemes per carregar-los. També un s’adona que vehicles elèctrics com BYD que tot just ara arriben a Europa i que alguns pensen que són fets nous ara per “invadir-nos”, són vehicles que fa molts anys tenen circulant pels seus carrers. Tenen una alta demanda interna per anar-hi introduint primer els seus vehicles, i al cap d’uns anys exportar-los a altres països. Amb els productes fotovoltaics passa el mateix: tenen un mercat intern molt potent, és, de llarg, el país que més potència fotovoltaica instal·la. Fabriquen la majoria dels panells fotovoltaics del món, sí, però també són els que més n’instal·len.

Els bars, restaurants i botigues estan a l’interior dels edificis, el que dona a la ciutat una aspecte tranquil, a més de net. Hi ha molts gratacels, el més alt (Ping An, de 599m) supera el més alt de Nova York (One World, de 541m). El primer dia vam sopar a la planta 100 del segon edifici més alt de la ciutat, el KK100 (veure foto més a munt). Per altra banda, pels carrers de la ciutat també hi veiem nombroses càmeres de vigilància, el que ens mostra l’altra cara d’aquesta societat, sotmesa a un control molt restrictiu.

El primer dia vam anar a visitar les oficines centrals (HQ) de Huawei Digital Power, un Near-Zero Carbon Campus (edificis amb fotovoltaica integrada en els mateixos vidres de la façana), on hi tenen el Edison Exhibition Hall, un gran i espectacular “showroom” amb tots els seus productes de digitalització, generació i mobilitat elèctrica.

Aquest Edison Exhibition Hall és un clar exemple de l’ambiciós pla industrial, anomenat Made in China 2025, que el govern Xinès s’ha fixat amb l’objectiu deixar de ser la “fàbrica del món” (que produeix bens barats i de baixa qualitat pels baixos costos de la mà d’obra i destinada a l’exportació) i passar a produir productes i serveis d’alt valor tecnològic, pel món i pel seu mercat intern, clarament en augment. Volen arribar el 2025 a tenir el 70% de tota la producció mundial del que s’anomenen les industries del futur: intel·ligència artificial, robòtica, vehicles no tripulats, tecnologia blockchain i fabricació avançada.

Vam visitar una estació de càrrega de vehicles elèctrics: 19 carregadors que van dels 160kW, 250kW, fins el darrer model que arriba a 600kW de potència, on hi podem llegir en xinès la frase “un km cada segon”, és a dir, que per cada segon de càrrega tens un quilòmetre més d’autonomia: només calen 5 minuts per tenir 300km d’autonomia! Per ara molts pocs vehicles poden carregar a tanta potència, però tot arribarà. L’estació, a més, compta amb una bateria Huawei de 200kWh, que permet per una banda emmagatzemar els excedents fotovoltaics i per altra donar una potència extra a la de la xarxa (sumant-la, el que permet estalviar en potència contractada).

Després vam anar a les oficines de Huawei Bantian HQ, on hi ha la direcció general, amb una preciosa biblioteca amb llibres de totes les cultures i disciplines (filosofia, economia, arquitectura, energia, fins i tot del Bob Dylan ;), amb cuidats jardins i un gran llac central. Tot plegat forma part d’una gran àrea on hi ha un campus, una universitat i centre de formació propis de Huawei. Els tècnics i responsables de productes de Huawei ens van explicar els requeriments de disseny i seguretat que fan servir amb els seus productes, mostrant una evident preocupació per fer bé les coses, amb bona fiabilitat i garantint la seguretat dels seus equips (que és especialment important per les bateries de liti).

L’endemà vam anar a Dongguan, a visitar un dels molts edificis de fabricació que tenen. Aquí no vam poder fer fotos (no deixaven entrar ni rellotges ni mòbils), i de fet ens van ensenyar molt poca cosa: vam pujar a la planta quarta d’un dels edificis, on vam veure una part de la línia de fabricació d’un dels models d’inversors industrials. Per què ens van ensenyar tan poca cosa? Diuen que és per un tema cultural, que va més enllà de la seva por a ser copiats (com es podria dir que ells han fet dels occidentals), sinó que té més a veure amb el que va dir Deng Xiaoping (recordem que va ser el president que va obrir l’economia xinesa al món global), l’anomenada estratègia dels 24 caràcters:

“Observar amb calma, refermar la nostra posició, afrontar els problemes amb tranquil·litat, amagar les nostres capacitats i esperar el moment oportú, mantenir un perfil baix, i mai buscar el lideratge.”

Suposo que la part d’“amagar les nostres capacitats” explicaria el perquè no ens van ensenyar les fàbriques amb el mateix detall que per exemple ho va fer SMA a Alemanya o Sunpower a les seves fàbriques de Mèxic, on ens les van ensenyar amb tot detall. Serà un tema cultural, segurament.

Vam anar a un espectacular campus que és un centre de I+D, una ciutat que és tota de Huawei (accés restringit) amb canals d’aigua i un sistema de transport de tren amb vàries estacions, on cada estació té un nom d’una ciutat europea, i els edificis d’aquella zona tenien una arquitectura que imita la de la ciutat que tenia la parada, com per exemple Oxford, Bruges, Luxemburg, Paris, etc..

Fins i tot tenen una gran biblioteca de Huawei, que és una còpia (ells potser diran una inspiració) de la Biblioteca Nacional de França, amb llibres també de totes les disciplines i cultures, amb un clar predomini de la occidental.

Davant de tota aquesta majestuositat, un es pregunta: per què? Per què copiar i imitar tant? És un homenatge a la nostra cultura? Una manera de demostrar-nos com ens admiren, que som un referent cultural per ells? Per què el Sr. Huawei va imitar la biblioteca de França? No podia agafar el millor arquitecte xinès i fer la seva biblioteca Huawei, una que fos única al món? Tenen algun complexe? Segurament les diferencials culturals no em permeten tenir una resposta a tot això.

Finalment vam visitar un concessionari de vehicles elèctrics que era també una botiga (ara n’hem de dir “store”) de dispositius Huawei. Era com estar dins d’una botiga Apple i Tesla al mateix temps, amb la mateixa manera i estil de presentar els productes. Una mostra més de que la classe mitjana xinesa està creixent i amb ella la demanda de tots aquests productes.

Torno d’aquest viatge amb aquestes impressions personals: sé que hi hem estat pocs dies i només en una petita zona de la Xina, i segurament és la més avançada del país. Sí, la Xina és molt gran, i segur que hi trobem de tot, també les fàbriques amb pèssimes condicions que produeixen productes barats i de poca qualitat, amb mà d’obra barata (d’on surten segurament molts dels productes del “todo a cien”). Tampoc perdo de vista que és un país on no hi ha llibertat ni democràcia, que tenen un govern autoritari i un partit monolític. La Xina està molt lluny de l’ideal de país, està clar. No és un país on aniria a viure-hi, sincerament, però com intento fer sempre que viatjo: fixem-nos en les coses que fan bé i que puguem emportar-nos a casa nostra.

Torno amb una imatge reforçada dels inversors i equips Huawei. Això d’anomenar despectivament tot el que ens ve de la xina com a “producte xino”, com si tot el que ve d’allà fos de mala qualitat, és un estereotip que convé que corregim, perquè demostra un desconeixement de la realitat d’avui a la Xina, de l’evolució tecnològica que ha fet en els darrers anys. Els queda, això sí, demostrar la durabilitat dels equips amb el temps, com pot fer SMA, que tenen ja més de 40 anys d’experiència. Només el temps dirà, però avui res ens fa sospitar que els equips de Huawei siguin poc fiables.

Torno també admirat del camí que han fet (i que estan fent) els xinesos. Crec que faríem bé a Europa de veure què podem fer nosaltres per recuperar el temps i terreny perdut. Ens toca ara a nosaltres mirar cap allà i aprendre d’ells (del que fan bé, és clar).

I em queden unes reflexions finals sobre la Xina, sobre què hem de fer amb els seus productes, sobre si tindrem capacitat a Europa de recuperar les fàbriques i tornar a produir productes aquí, si podrem competir amb ells, o potser ja hem fet tard? Però com que m’estic allargant massa i aquest article ja és massa extens, millor ho deixem per una altra entrada, que titularé “Què hem de fer amb la Xina?“

Bibliografia: “La nueva era de China: La gran estrategia para el sueño de Xi Jinping”; Ander Sierra i Àngel Marrades.